ELEMENTS FESTIUS i ENTITATS QUE ELS CUSTODIEN
Ball de diables
El ball de diables és una manifestació del folklore medieval que al segle XIX comença a utilitzar els versos per relatar, satíricament, les cròniques del poble: l’Auto Sacramental. Una representació de la lluita entre el bé, representat per Sant Miquel, i el mal, encapçalat per Llucifer i seguit d’un exèrcit de diables: els borrons. Aquest entremès s’acompanya, normalment, del toc de quatre timbals de fusta encordats.
Els Diables de Badalona són hereus d’aquesta tradició penedesenca. Els vestits incorporen dimonis que s’han cremat a la ciutat fins l’any de la seva fundació. L’entitat ha organitzat el Correfoc de les Festes de Maig de manera ininterrompuda. Diables de Badalona ha banyat d’espurnes els carrers de molts pobles i ciutats de Catalunya, ha viatjat a l’estranger i asseguren la continuïtat de l’entitat en la colla xica. Diables de Badalona s’encarrega de representar l’Acte Sacramental cada 10 de maig, vigília de Sant Anastasi i, com és costum, el seu acompanyament musical és el so del timbal tradicional.
Diables
Amb el naixement del correfoc de Barcelona, la tradició dels diables amb Acte Sacramental queda trastocada. A partir d’aquest correfoc, el 1983, comencen a aparèixer colles de Diables que ja no segueixen el model tradicional. En alguns casos es diferencien amb les colles tradicionals, entre altres coses, per la música que els acompanya. A Badalona hi tenim dues:
El 1987 neixen Diables Kapaoltis, al barri de Llefià, amb la voluntat de donar a conèixer la cultura del foc dins i fora del barri. El nom sorgeix de les inicials de les cinc persones que van fundar l’entitat. Un grup de percussió, un gegant i set capgrossos acaben de configurar la colla. La indumentària dels Kapaoltis ha estat immutable des dels seus inicis: negre i vermell.
Els Bufons del Foc neixen a l’entitat de lleure del Gripau Blau, al barri de la Morera, amb l’ànim de promoure la cultura popular a través de la pirotècnia, un fet molt arrelat en actes i festes tradicionals d’arreu dels Països Catalans. La seva colla infantil és de les primeres de la ciutat i des del 2008 tenen una branca musical que sempre els acompanya: els Bufons del Toc
Trabucaires
Els trabucaires són una adaptació actual dels antics galejadors que, amb escopetes, dispararen per celebrar i anunciar arreu que és festa. En molts pobles es manté la tradició de fer-ho així, en altres s’ha traduït en la representació de la llegenda d’en Serrallonga, amb un ball parlat.
A Badalona la colla trabucaire trenca amb l’esquema tradicional d’espardenyes, faixa i barretina. Es van decidir batejar com a Miquelets de Badalona, recreant una companyia d’aquests soldats que hi havia hagut a la ciutat durant la invasió Napoleònica. El seu vestuari reprodueix el de l’època de la “Guerra Gran” (1793-1795) i els colors van adaptar-se tot incorporant el blau del mar i el carbassa del micaco. Es converteixen en la Guàrdia de la Corporació Municipal el dia del pregó, tot fent un ball parlat, amb un versots que expliquen la seva història. L’acompanyament musical dels nostres trabucaires és la Marxa dels Miquelets, i la toca una cobla de flabiolaires.
Una cobla de flabiolaires està formada per dos o tres músics que toquen el flabiol i s’acompanyen d’un timbal. D’aquests timbals n’hi ha de dos tipus: el tamborino, que és un timbal encordat que és més llarg que ample, i el bombo, que es tensa mitjançant unes vares amb palometes, aquest és més ample que llarg.
Gegants
Badalona compta amb uns gegants amb més de 150 anys de vida a l’esquena: els gegants vells, l’Anastasi i la Maria, es van comprar el 1858 i van estar actius fins als anys 40. Posteriorment, a causa del seu mal estat van ser substituïts per una altra parella. L’any 1981 es van trobar els antics gegants al dipòsit de la Brigada Municipal: van ser restaurats i van tornar a sortir al carrer. Arran d’aquests fets van néixer els Geganters de Badalona, que des de llavors s’ha encarregat d’anar recuperant totes les figures festives que havien trepitjat els carrers de Badalona al llarg de la història, cuidant els gegants i creant més de trenta coreografies per fer-los ballar.
Actualment custodien quatre parelles de gegants: Anastasi i Maria, els gegants vells; Jeroni i Badamar, els del corpus; Ferrer i Elionor, gegants valencians; i Ripal i Brunel·la, els moros. Aquestes figures dansen al so de diversos instruments i melodies, cada parella té la seva havanera i normalment s’acompanyen de la seva colla de grallers; tot i que també han ballat al so del flabiol i el tamborino; en solitari i en cobla…
Els grallers toquen la gralla, un instrument de vent feta de fusta, que emet el so produït per una doble canya, l’inxa. De gralles n’hi ha de diferents tipus: la gralla seca, que és el model més antic i la gralla de claus, que és més moderna i que amplia la tessitura de l’instrument. El so de les gralles s’acompanyen per un timbal: en aquest cas fet de llautó
Àliga
L’àliga és una figura que forma part del bestiari festiu tradicional català. És l’element festiu més protocol·lari que hi ha, el seu ball és un símbol que representa la comunitat: quan l’àliga balla ho fa en nom de tots els ciutadans. Com a entremès participava en les processons de les ciutats i viles que havien tingut privilegis reials a l’Edat Mitjana. Les àligues anaven acompanyades pels ministrers, una composició musical de vent que acompanyava les autoritats i els elements més distingits de la festa
A Badalona es va documentar una àliga a finals del segle XIX, l’àliga d’en Santigosa, i un segle després es proposà recuperar aquest element festiu. I així fou com la Nit de Sant Anastasi de 1998 va baixar volant des del cel fins a la plaça de la Vila, on s’estrenà amb el seu ball. L’àliga de Badalona la porta la Colla de Geganters de Badalona i s’acompanya dels aligots, uns personatges que van vestits com la persona que balla l’àliga i es cobreixen el cap amb un casquet amb forma de cap d’àliga. Aquest personatge també és un element festiu de la festa badalonina que té un paper important. La música que acompanya aquest entremès normalment és la Banda Simfònica de Badalona, excepte en alguns moments en què balla acompanyada de flabiols i inclús de flautes travesseres.
Bestiari de foc: Dracs
El drac i la víbria formen part de la imatgeria de la festa des de l’Edat Mitjana acompanyant diverses imatges llegendàries que sortien a les processons de Corpus. De dracs n’hi ha gairebé a tots els pobles, i la víbria – com a femella del drac – també és nombrós: sobretot a les poblacions amb un folklore més arrelat. La proliferació de l’ús pirotècnic de la festa a finals segle XX, amb el correfoc, va fer que molts pobles i ciutats construïssin gran varietat de dracs i altres bèsties llegendàries que treuen foc pels queixals. Generalment s’acompanyen de percussió; tradicionalment de timbals fondo, encordats i amb pell de cabra a la membrana que es colpeja. Tot i això hi ha alguns dracs molt solemnes i elegants, vinculats a festes molt antigues, que tenen les seves danses de foc.
A Badalona, als anys 80, es van construir dos dracs: el Més Petit de Tots, que va sortir per Carnaval, i el Trempat, inspirat en la guita de Berga. Aviat li van construir una víbria, la Temprada; dos dracs amb una estètica pròpia i diferent que ens identifica com a ciutat. Badalona Bèsties de Foc no deixa aquí l’activitat, si no no tindríem Dragolins; l’entitat considera necessari rescatar els dracs que estan adormits per la ciutat, és per això que des de llums, picaportes i rajoles prenen les imatges per convertir-les en dracs que participen de la festa. D’aquesta manera van crear tres dragolins que tenen tres noms que es relacionen amb la farmàcia on encara hi ha el drac que els va inspirar. Poc més tard van fer néixer el drac de la ciutat, dom Fumera, d’una de les cases modernistes de Badalona, la casa Pavillard.
Com ja s’ha dit, alguns dracs tenen un ball propi. Aquest és el cas dels tres Dragolins, Xarop, Pomada i Xeringueta, que tenen una dansa pròpia que es toca amb una cobla de tres quartans, que està formada pel flabiol i tamborino, el sac de gemecs, un instrument que està format per una bossa d’on penja el grall, que fa la melodia, els tres bordons, que fan un acord format per tres notes, i el bufador, per poder inflar la bossa feta de pell de cabra. Properament el drac de la ciutat tindrà també la seva dansa de foc.
Ball de Bastons
El ball de bastons tenen un origen incert, no se sap perquè es ballava. Alguns autors diuen que eren representacions de danses guerreres, altres que simbolitza una dansa de fertilitat de la terra, i un darrer grup d’estudiosos, no es posicionen, afirmant que cal més recerca per determinar-ho. El que sí sabem és que és una manifestació festiva que data, majoritàriament, del segle XVIII i que, en molts casos, es representa picant amb força els bastons seguint uns moviments coreogràfics i generalment al so del flabiol i el tamborino.
El 1927, Pere Roig va voler crear un ball de bastons a Canyet: el Típich Ball de Bastons de Canyet. Típic, perquè segueix les coreografies i músiques habituals a tota la maresma. Actualment són els únics representants d’aquesta antiga tradició, ja que segueixen ballant, exclusivament, els mateixos balls que fa més de 90 anys que ballen. El ball de bastons de Canyet és un dels elements folklòrics de Badalona que més impertorbable s’ha mantingut al llarg dels anys i que té un tret més identitari de Badalona. Són la viva representació d’un estil de picar antic, podríem dir-ne obsolet, però que ens transporta a la festa major de principis del segle XX. Sempre al so del flabiol i, generalment amb bombo, han mantingut el patrimoni festiu fins a l’actualitat: ball més modern que tenen és la Nova, que data dels anys 50 i que sí que és exclusiva dels Canyetecs.
Danses de Maig
Ballar per celebrar alguna cosa és ben habitual, i la festa major no és menys. Les referències de ballar per Sant Anastasi ja les esmenta el Baró de Maldà al Calaix de Sastre. És per això que l’Esbart Sant Jordi; l’únic que hi ha a la ciutat actualment, dels molts que hi havia hagut; van crear les Danses de Maig: una coreografia que destaca la importància de la dansa a la ciutat. Tot i això, l’Esbart Sant Jordi aposta fort per la recuperació de les danses que s’havien ballat a Badalona i té el seu relleu en la secció infantil, que esdevindrà el relleu del futur i mantindrà la dansa viva a Badalona.
Les Danses de Maig són una composició expressa per la ciutat que serveix per mostrar l’alegria que tenen els badalonins en celebrar la seva festa. Consta de la majoria de balls que hi ha a una festa: corrandes, rotllanes i balls de parella. I s’acompanya sempre d’una colla de grallers: amb el seu timbal, dues gralles de claus i una gralla baixa, més llarga que les anteriors i que té un so molt més greu.
Castells
Les construccions humanes són un fenomen mundial, a tothom li agrada enfilar-se per celebrar la seva festivitat. Els més estesos a Catalunya són els castells, una manifestació que prové del ball de Valencians, que acabava amb una petita torre. Va ser a la ciutat de Valls quan dues colles van començar a competir per veure qui feia les torres més altes, abandonant la dansa. Els xiquets de Valls van estar gairebé un segle sols fent castells. Totes les colles castelleres porten la camisa d’un color distintiu, els pantalons blancs i la faixa negra. També porten totes un mocador curiós: vermell amb uns puntets blancs.
Els Castellers de Badalona, la Colla Micaco pel color de la camisa, fa més 20 anys que van néixer. Al llarg d’aquests anys han difós el món casteller per tota la ciutat, fent pedagogia i treballant per la cohesió social. Cal dir que han actuat per bona part del territori català i també fora de Catalunya: a Mallorca, Sòria i França. Els seus majors èxits han estat el 2 de 7 i el 4 de 8. Participen de les Festes de Maig i la Festa Major des del seu naixement, sempre fent castells i pilars, acompanyats sempre de la gralla i timbal i tocant el repertori que tenen totes les colles castelleres: el toc de matinades, el toc d’entrada a plaça, el toc del castell i el pilar al balcó. Les diades castelleres solen acabar amb el toc de vermut, que era el que els grallers tocaven per marxar de la plaça.
Sant Anastasi, Copatró de la ciutat
Si tenim Festes de Maig, sobretot és perquè el dia 11 és festa: és la diada de Sant Anastasi, que des de 1637 és copatró de la Ciutat. La devoció a Sant Anastasi comença l’any 1671, quan es funda la Confraria de Sant Anastasi, que fa guàrdia i custòdia de la imatge del Sant, així com del vot de poble. Aquesta entitat s’encarrega, encara avui dia, de coordinar les activitats que es programen entorn de la festivitat de Sant Anastasi. El 2001 van recuperar l’antiga processó, bevent dels orígens i donant-li un nou format: la Passada del Sant; un seguici cívico-religiós que honora el copatró de Badalona; i que el Baró de Maldà descriu al seu dietari, el Calaix de Sastre. La imatge del Sant S’acompanya dels Ministrers de la Vila Nova: un conjunt de flabiol i tamborino, sach de gemercs, tarota i vents metall, com la tromba o el fiscorn.
El Baró de Maldà, retorna en una figura atemporal amb el seu ball, solament aquest dia, per recordar com es vivia la festa i fer les seves singulars corrandes, tot narrant l’any que ha passat a Badalona. També s’incorpora al Seguici Popular, una altra dansa pròpia de la Confraria i de Badalona: el ball dels Satanasis; uns altres personatges satírics que representen els antics companys del sant que van ser abduïts per l’infern; tot recordant la llegenda dels esgarrapacristos, en Pou de Vi i en Gardela, que van ser els primers dimonis de Badalona. El Sant, quan surt a la tarda, va custodiat sempre per quatre Estaferms, els armats badalonins, que es documenten per primera vegada el 1701. La música del ball dels satanasis és d’uns tres quartans, que eren tres músics per tocar quatre instruments: el sac de gemecs, el flabiol i el tamborino i la tarota, un instrument similar a la gralla. El ball del baró, a més, li afegeixen un trombó formant una petita banda de ministrers
